Una conversa sobre la moral i la crisi
Avui al matí he presenciat una conversa molt interessant sobre la crisi. Dos homes grans, potser ja jubilats, estaven enraonant sobre…, ho endevineu?, segur que sí, sobre els culpables de la crisi. La llàstima és que no he pogut escoltar-la tota perque jo estava a la taula del costat, aprofitant que havia anat a comprar el pa m’he assegut a llegir el diari de franc. La conversa anava més o menys així:
Senyor A: … aquí els poca vergonyes són els dels bancs, s’han fet d’or i ara ens diuen que no hi ha calers!!!
Senyor B: Sí, home, sí, però és que resulta que hi ha molta gent que els hi deu diners, eh! Que hi ha gent que s’ha embarcat a comprar tot a crèdit i en acabat, quan ha perdut la feina, aquí tothom s’ha quedat empantanegat…
Senyor A. Ohh, això és una altra cosa. Lo que no pot ser és que els dels bancs els hi posessin la mel als llavis a gent que ja savien que segur no ho podrien pagar. Ells contaven fer una gran negoci: quedar-se amb els quartos que bonament haguessin anat pagant i a sobre amb el pis…
Senyor B: Bueno, però es que els dels bancs ho havien de fer a la força perquè si no deixaven els diners, sempre hi havia algun altre banc o caixa que ho feia i que els hi robava el negoci. La seva feina era fer cèntims ells i no deixar que els fes un altre…
Senyor A: Ah, collons!!! I que fotien els dropos del Banc d’Espanya mentres? Que no ho veien que tothom s’estava empenyant de per vida per culpa dels bancs? Que no els hi podien prohibir això d’anar donant cèntims a tothom?
Senyor B: Oh coi! Es que el Banc d’Espanya també té amo i a l’amo no li convenia… Que et penses que no ho veien tot això els que passaven comptes? Però això no li convenia al govern… I és igual ara qui fós al govern, que tan me foten uns com altres… Tu et creus que algú es pot presentar a unes eleccions dient que collarà als bancs perquè no donin tantes hipoteques o que la gent s’haurà de conformar amb pisos més justets i baratets? Amb la colla de tòfols que han de votar que només volien sentir promeses i cuentos?
Senyor A: Mira noi, si s’havia de fer això s’havia de fer i prou! I si perds les eleccions, bueno, l’altre ja quedarà com un embustero i ja tornaràs al poder la pròxima…
Senyor B: Home, però ningú savia quan petaria la cosa! Els polítics són professionals de la política. A veure quans n’has vist tu que deixin mai la política i se’n tornin a treballar d’allà on venien? Home, els peixos grossos se’n van quan ja no els toca més remei però sempre a “assessorar” i no fotre res i cobrar bons sous. Des de luego, no se’n tornen al seu despatxet d’advocat o de lo que els toqui, no…
Senyor A. Bueno, doncs mira, ja hem arribat al cap del carrer, que els poca soltes no són només els banquers sinó que també ho són els polítics…
Senyor B: Sí, bueno, bueno, però qui els vota als polítics? Ens passem la vida criticant que si n’hi ha masses, que si no foten res, que si enxufen la família, que si el Senat s’hauria de fotre fora, però nosaltres com a burros que som els anem a votar…
Senyor A: Collons! Si és igual, perquè encara que no els votis sempre tindran els seus que els votaran i fotran el que voldran. Aixì doncs, què hem de fer?
Senyor B: Sí, home, sí, però és que resulta que hi ha molta gent que els hi deu diners, eh! Que hi ha gent que s’ha embarcat a comprar tot a crèdit i en acabat, quan ha perdut la feina, aquí tothom s’ha quedat empantanegat…
Senyor A. Ohh, això és una altra cosa. Lo que no pot ser és que els dels bancs els hi posessin la mel als llavis a gent que ja savien que segur no ho podrien pagar. Ells contaven fer una gran negoci: quedar-se amb els quartos que bonament haguessin anat pagant i a sobre amb el pis…
Senyor B: Bueno, però es que els dels bancs ho havien de fer a la força perquè si no deixaven els diners, sempre hi havia algun altre banc o caixa que ho feia i que els hi robava el negoci. La seva feina era fer cèntims ells i no deixar que els fes un altre…
Senyor A: Ah, collons!!! I que fotien els dropos del Banc d’Espanya mentres? Que no ho veien que tothom s’estava empenyant de per vida per culpa dels bancs? Que no els hi podien prohibir això d’anar donant cèntims a tothom?
Senyor B: Oh coi! Es que el Banc d’Espanya també té amo i a l’amo no li convenia… Que et penses que no ho veien tot això els que passaven comptes? Però això no li convenia al govern… I és igual ara qui fós al govern, que tan me foten uns com altres… Tu et creus que algú es pot presentar a unes eleccions dient que collarà als bancs perquè no donin tantes hipoteques o que la gent s’haurà de conformar amb pisos més justets i baratets? Amb la colla de tòfols que han de votar que només volien sentir promeses i cuentos?
Senyor A: Mira noi, si s’havia de fer això s’havia de fer i prou! I si perds les eleccions, bueno, l’altre ja quedarà com un embustero i ja tornaràs al poder la pròxima…
Senyor B: Home, però ningú savia quan petaria la cosa! Els polítics són professionals de la política. A veure quans n’has vist tu que deixin mai la política i se’n tornin a treballar d’allà on venien? Home, els peixos grossos se’n van quan ja no els toca més remei però sempre a “assessorar” i no fotre res i cobrar bons sous. Des de luego, no se’n tornen al seu despatxet d’advocat o de lo que els toqui, no…
Senyor A. Bueno, doncs mira, ja hem arribat al cap del carrer, que els poca soltes no són només els banquers sinó que també ho són els polítics…
Senyor B: Sí, bueno, bueno, però qui els vota als polítics? Ens passem la vida criticant que si n’hi ha masses, que si no foten res, que si enxufen la família, que si el Senat s’hauria de fotre fora, però nosaltres com a burros que som els anem a votar…
Senyor A: Collons! Si és igual, perquè encara que no els votis sempre tindran els seus que els votaran i fotran el que voldran. Aixì doncs, què hem de fer?
La conversa seguia, però jo me n’he anat a pagar i he pensat que aquest era un bon punt per deixar-la. I la pregunta és més important que no pas sembla.
Comentarios
Publicar un comentario